Hay un tiempo para todos los seres. Pero ese tiemp no es el mismo para todos. El tiempo de las cosas no es el de los animales. Y el de los animales no es el de los hombres. Y, sobre todo y diferente a todo, está el tiempo de Dios que encierra todos los otros y los sobrepasa. El corazón de Dios no late al mismo ritmo que el nuestro. Tiene su movimiento propio. El de su eterna misericordia, que se extiende de edad en edad y no envejece nunca. Nos es muy difícil entrar en este tiempo divino. Y, sin embargo, solamente en él podemos encontrar la paz
La sabiduría de un pobre, Éloi Leclerc
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
1 comentario:
Aquest text és un fragment de “La sabiduría de un pobre”, un llibre de Leclerc. Jo penso, que el que ens vol fer veure l’autor a través d’aquest fragment és la importància de trobar el temps, el moment oportú, on conèixer a Déu.
Nosaltres, com a éssers vius presents a la terra, no compartim sinó una mínima part de l’extens temps de l’eternitat que hi ha en Déu; si el desitgem conèixer com més aviat millor, no hi ha temps per a distraccions, hem de trobar a Déu aquí i ara. Com? Doncs atenent a Déu, a Ell i a res més.
Això no significa, òbviament, que deixem de menjar o respirar; simplement hem de fer el que cal fer. Si hem de conèixer a Déu, hem de conèixer a Déu; quan hàgim de menjar, haurem de menjar.
Cada cosa al seu temps. ¿Mai ens ha ocorregut que, sabent que havíem de fer una cosa, l’hem deixat de prestar atenció i ens hem oblidat d'ella? O encara més ¿Per ventura sabent que havíem de fer una tasca, l’hem substituït per una altra o allargat infinitament en el temps? Que potser no hem dit mai tots nosaltres alguna vegada -jo inclòs-: “ja ho faré demà”?
Com entrar llavors en el temps de Déu? Molt fàcil, però alhora extremadament difícil; Sempre hi ha coses que ens pertorben i aïllen dels nostres fins (encara que aquests ens produeixin bé): tasques que ens angoixen, coses que desitjaríem fer, pensaments del passat...
Per a fer el que cal fer, en el moment que cal fer-lo, el millor remei és atendre solament al que estàs fent. Moltes vegades la imaginació ens juga males passades, o factors externs ens distreuen però, encara que difícil, jo penso que amb costum de perseverança i voluntat, podem aconseguir concentrar-nos en el present i no en el passat o el futur.
Hem de buscar sempre el present, perquè Déu és present, és un present infinit. No és un tren que encara està per arribar a la nostra andana o un tren que ja ha passat. Déu sempre està aquí, sempre atent a tots nosaltres. No tindria sentit dir el contrari, ja que llavors Déu no seria eterna misericòrdia (al poder-se trobar en fets aïllats que ja han passat i viceversa) i, per descomptat, no podem dir que sigui una “part d’eterna misericòrdia”.
Per la meva banda, considero que el present en si és una espècie de temps diví, que guarda una mica d’allò “misteriós” que sembla envoltar a Déu, als nostres ulls. Viure el present és el més semblant a residir en l’eternitat amb Déu i arribar a la felicitat. L'única forma d’arribar a la pau espiritual és romandre en el present, per l’excel•lent raó de que en el present no resta res que ens pugi danyar o distreure d'assolir el bé que busquem. Ni suplicis passats ni condemnes futures.
No obstant això, haurà gent que tot i sabent això, ho ignori. La seva excusa és raonable, de vegades cal fer coses que no desitgem fer. A aquests els diria: sempre haurà coses que no desitgem fer, però si ens preocupéssim de totes elles, mai viuríem en pau. Per a viure amb la tranquil•litat de l'etern, hem de prendre totes les tasques presents com eternes, ja sigui gaudir d’un banquet o fer quelcom desagradable o avorrit. Estimar totes les coses que fem, i si ens costen, oferir-se-les a Déu. El present és un regal, un regal de Déu, no podem deixar-lo a un costat i pensar solament en allò que està per arribar o que un dia va ésser.
Publicar un comentario