Narciso Yepes y su reflexión sobre la muerte
LA MUERTE ES EMPEZAR A VIVIR DE VERDAD
(Revista Época)
«Yo supongo que Dios no se repite. Cada hombre es un proyecto
divino distinto y único; y para cada hombre Dios tiene un camino
propio, unos momentos y unos puntos de encuentro, unas gracias y
unas exigencias. Y toda llamada es única en la historia».
«Así como hasta entonces Dios no contaba nada en mi vida, desde
aquel instante no hay nada en mi vida, ni lo más trivial, ni lo más serio,
en lo que yo no cuente con Dios. Y eso en lo que es alegre y en lo
que es doloroso, en el éxito, en el trabajo, en la vida familiar, en una
pena honda como la de que te llame la Guardia Civil a media noche
para decirte que tu hijo ha muerto».
--Esa noticia, ese desgarro, ¿no le hizo encararse con Dios y...
pedirle explicaciones?, ¿lo aceptó a pie firme?
¿Pedirle explicaciones? ¿Por qué iba a hacerlo? Sentí y sigo
sintiendo todo el dolor que usted pueda imaginarse... y más. Pero sé
que la vida de mi hijo Juan de la Cruz estaba amorosamente en las
manos de Dios... Y ahora lo está aún con más plenitud y felicidad. Por
otra parte, cuando se vive con la fe y de la fe, se entiende mejor el
misterio del dolor humano. El dolor acerca a la intimidad de Dios. Es...
una predilección, una confianza de Dios hacia el hombre».
Dios trata duro a los que quiere santos...
«Pues... sí. Así es. Pero no es el trato duro, áspero e insufrible de
un todopoderoso tirano, sino... ¿sabré hacerme entender?, la caricia
de un padre que se apoya en su hijo. Y esa caricia... Iimpia, sosiega y
enriquece el alma. Y se obtiene la certeza moral y hasta física de que
la muerte ha de ser un paso maravilloso: llegar, por fin, a la felicidad
que nunca se acaba y que nada ni nadie puede desbaratar...
¡Empezar a vivir de verdad!
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
1 comentario:
Aquesta entrevista publicada a la revista Época, realitzada per Pilar Urbano l'any 1988, reflexa la manera de veure la vida i la mort per part de Narciso Yepes, un dels principals concertistes mundials del segle XX. Aquest va néixer a Lorca (Regió de Múrcia) l'any 1927 i va morir a Múrcia l'any 1997.
A través d'aquesta entrevista es pot reflexionar sobre el camí de tot ésser humà i sobre què hi ha després de la mort.
Narciso Yepes explica que Déu no fa homes iguals, sinó que cadascun d'ells és únic i singular. I aquesta singularitat no és només vista des d'un punt de vista de la ciència, ja que cada home i dona té un ADN únic, sinó des d'una perspectiva de la condició de cada ésser i del camí específic de cadascú durant la vida.
Déu Nostre Senyor té una crida per a cadascun de nosaltres, ja sigui ser sacerdot, pare o mare de família, seguir la seva vocació com a home que l'estima, etc. Segons Yepes, i estic d'acord amb ell, hi ha tants camins com persones existents. I a més, Déu coneix les nostres vides i el seu destí. Però... si Deú té per a cada home uns moments i uns punts de trobada, que anomenem destí, tenim llibertat per a actuar? És a dir, la nostra vida ja està prescrita i determinada?
Tot i així, Déu, com a ésser Creador, bé ho hauria de saber tot encara que nosaltres siguem éssers amb llibertat per escollir i actuar. Diguem que, mentre vivim a la Terra, el nostre destí és totalment desconegut i cap persona el pot saber.
Continuant amb l’entrevista, hi ha un moment en el qual Yepes, entre línies, deixar clar que abans tenia “una altra vida”: “Desde aquel instante no hay nada en mi vida, ni lo más trivial, ni lo más serio, en lo que yo no cuente con Dios”. Sembla dir que hi va haver un moment que li va fer reflexionar i es va “convertir”. Aquest moment, després d’haver-me documentat, es veu que va ser un 18 de maig de 1951 ó 1952 mentre ell era a París, concretament veient el Sena. En aquell instant va sentir la crida de Déu. Ell diu: “entró de lleno y para siempre en mi vida”. D’aquesta manera, tots hem de saber que Déu ens estima i és el nostre Pare i que quan això ho tenim present a les nostres vides...tot té una raó d’existència i l’home no té mai més por a res perquè sap que Déu és amb ell i li protegirà i li guiarà correctament en la vida. Una persona que té a Déu al costat i ho sap, és una persona feliç, que veu les coses clares i a la seva vida mai haurà cap tipus de malícia.
A més, fa referència a un fet personal de la seva vida: la mort del seu fill, Juan de la Cruz, a un accident. A ell, aquest fet li va fer molt de mal ja que el seu fill era sang de la seva sang i això és dels pitjors moments que un pare (o una mare) pot passar. Però, la seva visió cristiana i la ajuda de Déu li van fer veure i sentir que el seu fill era amb el seu veritable Pare i que rebia tot l’amor i la felicitat del món. Per tant, tot i el dolor, ell estava tranquil.
També, Pilar Urbano li diu que Déu tracta amb duresa als que vol sants. Ell, correctament bé, respon amb el cor i coneixent l’actitud i el tracte que Déu té amb els homes. Déu és un pare que acarona i sap tractar amb molta estima, tot i l’exigència que pot correspondre una vida cristiana cridada a ser, vocacionalment, sacerdot, per exemple. Les paraules de Déu als homes són paraules que van directament a l’ànima i l’omplen de joia i gràcia.
És per això que, la mort, per a Yepes, és la màxima felicitat i és el moment en el qual es comença a viure de veritat.
Jo, després de llegir aquest fragment d’entrevista, em quedo sorprès. Més que res pel fet que una persona pugui sentir el que sent ell i pugui dir el que diu de Déu amb tanta certesa i claredat dins seu. Em fa una mica d’enveja perquè jo també vull sentir això.
La clau de tot cristià és clara... la FE. Una persona cristiana sap que Déu existeix i que va tenir un fill que es deia (i es diu) Jesús i així continuaríem explicant la història del poble de Déu, des de la seva Creació fins ara. Però ser cristià no només és conèixer sinó creure. La fe és la que marca la diferència.
Possiblement alguna persona podria dir que la fe va per graus però jo crec que només compren dos punts: creure en el teu Pare, Déu, o no creure-hi. Entenc, sincerament, que a vegades pugui ésser (o ser) difícil pensar en una divinitat que ho hagi creat tot i que sigui el nostre Pare. I encara més difícil, com a consegüent, poder creure que després de la mort anirem a un lloc on la felicitat serà constant i tot serà blanc i pur i Déu ens tindrà agafats de la seva mà tota l’eternitat.
Jo sóc cristià però em costa molt de creure en aquesta possibilitat després de la mort. Sóc més partidari de que l’ésser humà segueix un cicle continu a la Terra, és a dir, com ho diuen les creences budistes o hindús, la Reencarnació. Però clar... és la fe la que fa veure en un mateix la possible veritat. Cap persona coneix del cert el que passa després de la mort i cap mort ha tornat per explicar-ho.
El que sí sé amb certesa és que si Déu ens dóna la oportunitat de viure a la Terra rodejats d’altres com nosaltres i ens dóna la seva creació per gaudir-ne i cuidar-la... això ho hem d’aprofitar. El que vull dir és que sóc contrari a aquestes maneres de pensar que tenen alguns cristians: La vida a la Terra només és un pas per la veritable “vida” amb Déu. Jo no crec que sigui només un pas ja que és molt de temps el que passem aquí (no es pot comparar amb l’eternitat, ho sé).
Les sensacions, els pensaments, els sentiments, la gent que ens rodeja, l’amor que expressem, el treball ben fet... gaudim de la vida, que és un regal i gaudim-ne com a cristians que som, amb fe a la nostra ànima i sabent que Déu és amb nosaltres. No tinguem por a la mort, és llei de vida.
Publicar un comentario