L’Organització Mundial de la Salut diu que l’eutanàsia és l’acció
del metge que provoca deliberadament la mort del malalt.
L’eutanàsia pot realitzar-se per una acció directa o bé per una
acció indirecta, no proporcionant l’ajut bàsic per a la supervivència
del malalt. Convé recordar que la vida humana és sagrada. La Bíblia
conté aquest principi fonamental: Déu és el Senyor de la vida i de la
mort. El dret a la vida humana és anterior a l’Estat; aquest no és
l’origen o la font d’aquell dret. Per això no pot disposar de la vida de
la persona humana. La prohibició bíblica «no mataràs» és una
exigència moral per a tothom, i per al creient aquesta exigència és un
manament de Déu. En les discussions públiques sobre l’eutanàsia no
apareix per cap cantó el valor de la vida humana com a do de Déu.
Tot és pur materialisme, segons el qual l’home és amo absolut de la
vida humana; un materialisme que obre la porta a uns excessos esgarrifosos,
com són l’eliminació dels ancians inútils, de malalts psíquics,
etc. Les societats riques i que es denominen «progressistes»
troben en l’eutanàsia la solució millor per a les paraules incurable,
intolerable, insuportable, inútil. De tant en tant es parla de l’eutanàsia
presentant-la com una expressió d’amor humanitari envers els
malalts crònics o terminals. La informació i el coneixement del malalt
sobre la seva malaltia i la seva petició lliure i voluntària de posar
fi a la seva vida no modifica que sigui un homicidi, per bé que se’n
digui suïcidi assistit. L’eutanàsia entra en greu conflicte amb els principis
rectors del dret i de la medicina fins els nostres dies.
S’ha escrit que l’eutanàsia no resol els problemes del malalt, sinó
que el que fa és destruir la persona que té els problemes. A
nivell de la mateixa medicina —que ha de considerar totes les
vides humanes com a dignes i que s’ha d’esforçar per cercar el guariment
de la malaltia—, l’eutanàsia contribueix a deshumanitzar-la.
Fàcilment podria frenar el progrés de la medicina, puix podria anar
tornant indiferents els metges vers determinats tipus de malalties.
Davant el sofriment humà no podem quedar indiferents. Per això
la medicina facilita als malalts terminals les cures pal·liatives.
L’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, fa uns anys, demanà
que es garanteixi l’accés d’aquells malalts a les esmentades
cures pal·liatives. El mateix Consell recorda que l’eutanàsia activa
va contra l’article 2 del Conveni Europeu dels Drets Humans, que
diu que «la mort no es pot infligir intencionadament a ningú».
Atès el valor preuadíssim de la vida humana, l’eutanàsia no es pot
considerar mai com un progrés, sinó com una desgràcia que obre
les portes a moltes altres conseqüències gravíssimes. Una societat
que no valora la vida humana des del seu inici fins a la seva fi no
construeix una cultura de la vida, sinó de la mort.
† Lluís Martínez Sistach (21.11.2004)
Arquebisbe metropolità de Barcelona
PARAULA I VIDA
L’eutanàsia crea cultura
de la mort
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
2 comentarios:
Aquesta carta de Lluís Martínez Sistach, que era abans l’arquebisbe de Barcelona, parla de l’eutanàsia i del dret de tota persona a la vida. Diu que l’eutanàsia està creant, cada vegada més una decadència i degradació en l’àmbit mèdic i està creant, a més, una cultura de la mort, ja que, si s’accepta aquest “tipus de mort”, es deixa de valorar una vida que només pertany al seu Creador, és a dir, Déu. Cap home ni dona pot treure la vida a ningú.
Bé, des del meu punt de vista, el treball principal del metge és el de mantenir la vida el màxim possible i alleugerar i guarir tot tipus de dolor i sofriment al pacient. Això crea un gran debat a l’hora de parlar de la dignitat de l’home, cosa que cap metge, en teoria, hauria de plantejar-se ja que tota persona té la mateixa dignitat.
A través d’aquesta carta, se’ns mostra entre línies un problema que xoca constantment en la nostra suposada societat “avançada”: l’eutanàsia. Aquesta pràctica va en contra de tota raó lògica, ètica o filosòfica. És la pràctica de treure la vida a una persona que dóna la seva pròpia aprovació i, en realitat, no té cap dret a fer-ho perquè no és posseïdora de la seva vida.
L’autor, com a bon cristià que és, està totalment en contra d’aquesta pràctica. Però, a més de prendre com a punt de vista al senyor Martínez Sistach, també seria bo agafar un autor neutral o simplement crític, com el senyor Max Weber. M. Weber va ser un filòsof, economista, jurista, historiador, politòleg i sociòleg alemany. Com a obra seva, toca tractar de “El polític i el científic” i dins d’aquesta, algunes afirmacions que dóna respecte la dignitat de l’home vers l’eutanàsia.
La primera de les afirmacions diu: “Totes les ciències de la natura responen a la pregunta sobre què hem de fer per dominar tècnicament la vida”. És correcte? Poden les ciències respondre això?
La vida no es pot posseir, és una virtut, un do, un regal que cadascú pot utilitzar com vulgui però sempre sent lícitament correcte. Es pot fer una vida de bondat o una vida de rei a través del mal, però ambdues vides tenen la mateixa dignitat i el mateix dret a viure. Amb el simple fet de “voler dominar la vida”, estem reduint a l’esser humà, al nostre germà, pare, avi, a tothom que ens envolta, a un simple objecte, a peces de LEGO ™, per exemple, peces amb les quals agafo i munto una casa i sinó, desmunto i faig un cotxe. És a dir, es pot jugar amb la vida humana com si d’un joc de construccions es tractés? Ens pot cabre (o caber) al cap, tant sols per un moment, poder matar a una persona per creure que és inferior que nosaltres? Sincerament, ho veig impossible.
A més la idea que dóna aquest autor és que la vida del pacient està per sobre de tot. En això hi estic totalment d’acord. El pacient té voluntat però fins a cert punt o, com s’ha mostrat abans, fins a on ell és amo o posseïdor. Per tant, la vida, que és un do que ell gaudeix però no posseix, no té autoritat per dir que se la vol treure. Posant un exemple, és com quan deixem un joc a un amic. L’amic gaudeix molt del joc però no és posseïdor d’ell, per tant, no pot trencar-lo ni fer-lo malbé. És un exemple no ben escollit pel fet que s’està comparant l’ésser humà amb un joc.
Dins d’aquest tema de la medicina i el domini de la vida, entrarien molts camps per contradir.
La religió n’és un exemple. Aquesta diria que treure la vida a una persona, en qualsevol situació, seria un pecat, un dels més greus. Déu és posseïdor de la vida i només ell decideix quan, per què, on, etc. morirà una persona.
Clar que també està la filosofia, que té un pensament semblant al que té la religió. Tota vida és un regal especial que no es pot pertorbar ni destruir.
Trobem seguidament les lleis humanes, que castiguen severament l’aniquilació de l’ésser humà, sobretot la pena de mort.
Finalment, els sentiments segurament juguen un paper molt important en aquest tema o aspecte. Per què, que és sinó sentiments el que una persona sempre porta dins des del mateix moment de néixer? Per tant, a l’hora de jutjar es pensa en les conseqüències de l’acte a les persones que envolten a aquesta.
Si tot això no fos prou i un metge holandès estigués d’acord a acabar amb la vida d’un pacient, possiblement vell i terminal, s’hauria de preguntar: Ho faria si fos el meu pare o el meu avi el que estigués a punt de morir? Acceptaria la seva mort? Amb això en té prou perquè tothom, per fred de sentiments que sigui, té cor.
Amb això acabo i és que hi ha un jurament anomenat hipocràtic que, suposadament, tot metge ha de seguir. Si algú ja des d’un principi creu que no el pot seguir o no el vol seguir, que abandoni la professió i farà un bé a la societat.
Crec que no puc posar contradiccions al mis arguments en contra de l’eutanàsia perquè no m’entra al cap que pugui haver gent que mati a una persona pel fet que ja no sigui digne de viure o tingui ganes de morir. I no que pugui o no matar sinó el fet que tingui alguna idea lícita a l’hora de fer-ho. És inhumà.
En conclusió, la vida pertany a Deú o, en el seu defecte, és clar que no pertany a un mateix.
L’acció dels metges és senzilla: guarir i evitar la mort de l’ésser humà en el cas que es pugui. Mai serà donar suport a la mort. I, finalment, tota vida és digna, tot humà té dret a viure.
Aquesta carta de Lluís Martínez Sistach, que era abans l’arquebisbe de Barcelona, parla de l’eutanàsia i del dret de tota persona a la vida. Diu que l’eutanàsia està creant, cada vegada més una decadència i degradació en l’àmbit mèdic i està creant, a més, una cultura de la mort, ja que, si s’accepta aquest “tipus de mort”, es deixa de valorar una vida que només pertany al seu Creador, és a dir, Déu. Cap home ni dona pot treure la vida a ningú.
Bé, des del meu punt de vista, el treball principal del metge és el de mantenir la vida el màxim possible i alleugerar i guarir tot tipus de dolor i sofriment al pacient. Això crea un gran debat a l’hora de parlar de la dignitat de l’home, cosa que cap metge, en teoria, hauria de plantejar-se ja que tota persona té la mateixa dignitat.
A través d’aquesta carta, se’ns mostra entre línies un problema que xoca constantment en la nostra suposada societat “avançada”: l’eutanàsia. Aquesta pràctica va en contra de tota raó lògica, ètica o filosòfica. És la pràctica de treure la vida a una persona que dóna la seva pròpia aprovació i, en realitat, no té cap dret a fer-ho perquè no és posseïdora de la seva vida.
L’autor, com a bon cristià que és, està totalment en contra d’aquesta pràctica. Però, a més de prendre com a punt de vista al senyor Martínez Sistach, també seria bo agafar un autor neutral o simplement crític, com el senyor Max Weber. M. Weber va ser un filòsof, economista, jurista, historiador, politòleg i sociòleg alemany. Com a obra seva, toca tractar de “El polític i el científic” i dins d’aquesta, algunes afirmacions que dóna respecte la dignitat de l’home vers l’eutanàsia.
La primera de les afirmacions diu: “Totes les ciències de la natura responen a la pregunta sobre què hem de fer per dominar tècnicament la vida”. És correcte? Poden les ciències respondre això?
La vida no es pot posseir, és una virtut, un do, un regal que cadascú pot utilitzar com vulgui però sempre sent lícitament correcte. Es pot fer una vida de bondat o una vida de rei a través del mal, però ambdues vides tenen la mateixa dignitat i el mateix dret a viure. Amb el simple fet de “voler dominar la vida”, estem reduint a l’esser humà, al nostre germà, pare, avi, a tothom que ens envolta, a un simple objecte, a peces de LEGO ™, per exemple, peces amb les quals agafo i munto una casa i sinó, desmunto i faig un cotxe. És a dir, es pot jugar amb la vida humana com si d’un joc de construccions es tractés? Ens pot cabre (o caber) al cap, tant sols per un moment, poder matar a una persona per creure que és inferior que nosaltres? Sincerament, ho veig impossible.
A més la idea que dóna aquest autor és que la vida del pacient està per sobre de tot. En això hi estic totalment d’acord. El pacient té voluntat però fins a cert punt o, com s’ha mostrat abans, fins a on ell és amo o posseïdor. Per tant, la vida, que és un do que ell gaudeix però no posseeix, no té autoritat per dir que se la vol treure. Posant un exemple, és com quan deixem un joc a un amic. L’amic gaudeix molt del joc però no és posseïdor d’ell, per tant, no pot trencar-lo ni fer-lo malbé. És un exemple no ben escollit pel fet que s’està comparant l’ésser humà amb un joc.
Dins d’aquest tema de la medicina i el domini de la vida, entrarien molts camps per contradir.
La religió n’és un exemple. Aquesta diria que treure la vida a una persona, en qualsevol situació, seria un pecat, un dels més greus. Déu és posseïdor de la vida i només ell decideix quan, per què, on, etc. morirà una persona.
Clar que també està la filosofia, que té un pensament semblant al que té la religió. Tota vida és un regal especial que no es pot pertorbar ni destruir.
Trobem seguidament les lleis humanes, que castiguen severament l’aniquilació de l’ésser humà, sobretot la pena de mort.
Finalment, els sentiments segurament juguen un paper molt important en aquest tema o aspecte. Per què, que és sinó sentiments el que una persona sempre porta dins des del mateix moment de néixer? Per tant, a l’hora de jutjar es pensa en les conseqüències de l’acte a les persones que envolten a aquesta.
Si tot això no fos prou i un metge holandès estigués d’acord a acabar amb la vida d’un pacient, possiblement vell i terminal, s’hauria de preguntar: Ho faria si fos el meu pare o el meu avi el que estigués a punt de morir? Acceptaria la seva mort? Amb això en té prou perquè tothom, per fred de sentiments que sigui, té cor.
Amb això acabo i és que hi ha un jurament anomenat hipocràtic que, suposadament, tot metge ha de seguir. Si algú ja des d’un principi creu que no el pot seguir o no el vol seguir, que abandoni la professió i farà un bé a la societat.
Crec que no puc posar contradiccions al mis arguments en contra de l’eutanàsia perquè no m’entra al cap que pugui haver gent que mati a una persona pel fet que ja no sigui digne de viure o tingui ganes de morir. I no que pugui o no matar sinó el fet que tingui alguna idea lícita a l’hora de fer-ho. És inhumà.
En conclusió, la vida pertany a Déu o, en el seu defecte, és clar que no pertany a un mateix. L’acció dels metges és senzilla: guarir i evitar la mort de l’ésser humà en el cas que es pugui. Mai serà donar suport a la mort. I, finalment, tota vida és digna, tot humà té dret a viure.
Publicar un comentario