Aproximadamente se abortan 46 millones de niños cada año. Lo escribiré así que quizás impresiona más: 46 000 000. Del 1914 al 1918 tuvo lugar la Primera Guerra Mundial: en 4 años murieron 65 000 000 personas. De la guerra hay mucha crítica, y una vez terminada todo el mundo se queja de ella y reconoce que estaba mal. Sin embargo, proporcionalmente, por cada persona que murió en la guerra en nuestros días mueren 2,8 abortadas, se les niega el derecho a vivir, y el gobierno aun se sigue cuestionando si se debe o no dejar abortar por ciertas causas o hasta cierto momento.
“Derecho? No pero es que no tienen derecho, porque no son personas aún”
A no? no son personas? Y eso? Como es que dices que no son personas? La ciencia ya ha dejado bastante claro que no hay ningún cambio sustancial en ningún momento que demuestre que en un momento determinado no hay vida y al instante siguiente si la hay. Desde la fecundación eso es una persona y está en continuo desarrollo, y si te esperaras unos años, “eso”, seria capaz de discutir contigo si merecía vivir o no. Además, si tú estás aquí leyendo esto es porque alguien te amó y decidió que quería llevar la carga que tú supusiste a cuestas. Negarás tú eso a otro? Por si no te has dado cuenta no eres Dios.
“Dios no existe”
Calla y escucha, independientemente de que exista o no, el hombre a lo largo de la historia ha preocupado de defender la vida humana tanto como han podido: la suya y al de los demás, porque si el del lado podía matar a uno, te podía matar a ti también. Imagina por un momento que te encuentras en alguna de estas situaciones:
• Imagina que tu madre te dice que intentaron no tenerte pero que no hubo mas remedio y tuvieron que cargar contigo. Incluso en ese caso tendrías que estar agradecido, porque sin quererte se han hecho cargo de ti. • Imagina que aunque ahora no quieres tener el hijo mas adelante si quieres tenerlo, pero tu mujer no quiere y decide abortar. O simplemente se muere. O no puedes tener hijos por el abuso de métodos anticonceptivos. Sería un triunfo lo vivido hasta entonces?
Si disparas una arma que lleva el seguro puesto pero está estropeada y matas a alguien, serás juzgado por homicidio. Con esto pasa lo mismo chico, puede que no quisieras tenerlo pero al igual que en el caso anterior tienes que ser responsable y consecuente.
Mira, los animales son animales, hacen lo que el instinto les dice, y , evidentemente son consecuentes con sus actos porque no tienen opción, así que no es que sean consecuentes sino que simplemente siguen las leyes de la naturaleza. Si tu concepto de libertad es “hacer el animal” con alguien del sexo opuesto, hazlo hasta el final, porque abortando no solo no sigues la ley animal(no racional), sino que tampoco sigues la ley humana(racional). Actúas contra todo principio natural. Suponte por un momento que cuando los seres se reproducen, el resultado fuera inmediatamente un ser de la misma especie 100% desarrollado. Si no le quieres, le matarías?
El hecho de decir “abortar” ya es en si una pura mentida destinada a engañar y hacernos creer cosas que no son. Para que necesitamos otra palabra si ya tenemos “matar”? Solo aceptaría la palabra abortar si la definición de esta fuera matar a un nonato, y creo que así me sería mucho más fácil defender los derechos humanos de toda criatura, nata o no.
¿Qué es lo que ocurre cuando se nos muere un familiar a un amigo cercano? Se nos viene abajo el mundo. Peor aun cuando puede ser un familiar muy cercano.
¿Y el aborto? ¿Qué es? Quitar la vida de un niño. ¡Que tiene vida! ¡Una persona empieza a ser persona ya dentro del seno materno!
Cuando vemos que muere gente inocente, ya sea por un asesinato, por una guerra, por maltrato... Eso es lo peor que puede pasar. Es antinatural.
Luego, si Dios ha creado al hombre, es dueño de nuestra vida, ¿quiénes somos nosotros, los hombres, para quitarla? Nosotros no somos dueños de ella.
Abortar es quitar la vida de un niño que no puede expresar lo mucho que quiere a su madre.
Hace tiempo, recibí un correo electrónico de un amigo con una carta interesante. Sobre lo que diría un hijo a su madre antes del aborto:
"Escúchame mamá: Yo nunca hable contigo y quizás jamás lo hagamos, pero hoy he querido saludarte...Como estas? Te he notado muy inquieta y se que has decidido separarte de mi, he llorado mucho, pues aunque soy muy pequeñito, tengo sentimientos inmensamente grandes. Tu sabes...Me han dicho que la vida es muy bella, aunque vivas maldiciendo la tuya. Antes que me dejes...Quería preguntarte algo: Porque te avergüenzas de mí? Porque te empeñas tanto en que tu y yo no separemos?...Entonces fui yo el motivo de tus lagrimas, de tu ira, y de que tu cara se sonroje frentes a tus "Amigos"? Acaso no soy sangre de tu sangre, cuerpo de tu cuerpo, y alma de tu alma? Pero aunque pronto mi corazoncito dejara de latir junto al tuyo, yo seguiré viviendo en tu recuerdo y en tu conciencia. Me hubiera gustado llegar a ser tu hijo, tu amigo, tu compañero, aquel motivo de tus sueños o ese aire de tu vida, pero tu no quisiste. Después de esto no tengo mucho que decirte, tan solo que...Ya me había encariñado contigo MAMA, pero es triste y ha llegado el momento, ahora solo deja que apoye mis labios en tus entrañas, para que después no puedan desprenderte de este beso y de este adiós... Pues aunque no llegamos a ser nunca amigos, aunque nunca vi tu rostro, ni jamás lo veré, recuerda que yo siempre te seguiré llamando MAMA "
El tema de l'avortament sempre ha estat un contingut difícil de tractar en aquesta i moltes altres societats, tant en l'aspecte jurídic, és a dir, decidir si és o no legal davant la llei; com en el moral, decidir si és lícit o no cristianament. Per tractar de l'avortament hem de tenir una idea clara del que és realment, anar a l'arrel. Hem de descobrir una veritat clara, evident i irrefutable per a començar a tractar aquest tema.
Podem afirmar, fora de qualsevol context, que l'avortament consisteix a matar a un ésser humà innocent i, a més, és un assassinat conscient, doncs seria una un absurd declarar haver assassinat a algú i pretendre no haver estat el culpable, per tant, és un crim contra la vida humana i com a tal deu ser vist per la justícia i aquesta ha de condemnar-lo, en conseqüència, a través de la llei. Això ho tenim clar, no obstant, existeixen multiplicitat de casos en els quals no és tan senzill considerar aquests termes. Ara vegem els problemes que se'ns poden plantejar que acusin a aquesta realitat irrefutable.
Primer, hem de considerar fins que punt és un crim l'avortament. Moltes persones pensen que fins que l'ésser que s'està gestant en el cos de la mare no pren forma de fetus, no és un ésser humà i que, per tant, és lícit aniquilar-lo. I jo penso: Llavors, qui determina des de quan és lícit matar o no a aquest ésser no nascut? La mare, el govern, els polítics, la llei,...? Independentment que sigui en estat fetal, embrionari o molecular, aquest ésser deu estar protegit en tot moment, ja que des del principi allò és un ésser humà pel simple fet de que allò té, per naturalesa, el potencial per a ser un ésser humà, i aquest ésser humà serà únic i diferent respecte dels altres éssers humans. Per desgràcia, el nostre estat, malgrat condemnar alguns avortaments si no compleixen una sèrie de condicions, si que afavoreix mètodes com la píndola de l'endemà o anticonceptius d'emergència, fármacs fàcilment adquiribles en qualsevol farmàcia y que atempten contra la vida humana.
Però... Què passa quan la vida de la mare corre perill? Hem de considerar un delicte avortar si és per salvar la vida? En aquest cas, l'avortament es pot portar a terme per dos mètodes. Existeix un mètode anomenat avortament terapèutic, en el qual la mare acudeix a un abortista quan la seva vida está suposadament en perill, això confereix a aquest avortament la indulgència davant la llei actual, però no davant la moralitat, doncs en cap moment s'ha fet res per a intentar salvar també la vida al nen i, per això, jo ho crec condenable. En canvi existeix un altre tipus d'avortament, l'indirecte, en el qual es plantegen totes les possibilitats per a intentar extreure al nen del ventre matern i conservar-lo amb vida, abans que la mare pugui estar en perill; doncs si mor la mare, moririen ambdós. En alguns casos, la criatura no està prou desenvolupada i no aconsegueix subsistir fora del ventre matern amb la tecnologia mèdica actual. És una desgràcia, certament, però segons el meu criteri no es pot considerar un pecat, doncs la voluntat de salvar a ambdós, seguint aquest mètode, va estar sempre present.
Altre cas a considerar és l'avortament fruit de la violació, decididament és un dels assumptes més escabrosos de tractar; podríem caure en l'error de creure que el que dèiem al principi és un atac contra la sensibilitat de la dona que ha de sofrir l'horror que produïx una violació fecunda o que bé era un raonament mal plantejat. Però això no seria cert, el que hem exposat abans ha quedat ben clar que és cert i sobre aquesta base hem de concebre tota la resta, en rectitud. És cert que, en haver-hi tants i tan diferents casos de violació és difícil donar una resposta convincent per a tots ells, però crec que si hem de decidir entre la vida o la mort d'una persona, i a més considerant que aquesta persona és totalment pura i innocent, sempre hem d'apostar per la vida. Haver estat víctima d'una abominació, no és raó per a cometre accions igualment abominables, si després de l'embaràs som capaços d'arrencar-li la vida a aquesta criatura. Podríem considerar-nos millors que els propis violadors? Hi ha casos en els quals els psicòlegs recomanen avortar per ajudar a la víctima a superar el trauma de la violació, però jo crec que és totalment al contrari. No és bastant ja la dissort d'una dona que ha sigut violada, que hem d'inculcar-li a més el pes d'haver comès un assassinat per intentar d’arreglar-lo erròniament? A més, ajudar a que aquest fill surti endavant i ajudar-lo a convertir-se en un home de profit, és el major triomf que pot tenir una dona per a superar aquesta violació, és una victòria i la major satisfacció personal que pot tenir. Algunes mares refusen aquest mètode perquè estan convençudes que el fill seria un monstre igual que el seu pare i jo em pregunto: Per ventura aquest nen petit, rosat i rodanxó sembla un monstre? I perquè està sinó la formació i l'educació familiar? Un nen mai neix sent un monstre, es converteix, i per això, amb una educació afectiva i adequada aquest fill no té perquè convertir-se en no-res que no vulgui la mare. A més, aquest tipus de mares estan especialment capacitades per a educar als seus fills, doncs, havent conegut la maldat de les persones en les seves pròpies carns, estan més preparades i conscienciades per a ensenyar virtuts als seus fills i amb prudencia.
De qualsevol manera, el fet d'avortar és, per part meva, sempre repulsiu i mai aconsellable. Són incomptables els casos de traumes i depressions originats per l'avortament i totes les dones que ho pateixen ho recorden per sempre, quedant-los una petjada inesborrable. Moltes vegades, erròniament, es creu que l'avortament és la fi a molts problemes, però en realitat, tan sols és el principi de molts altres.
3 comentarios:
Aproximadamente se abortan 46 millones de niños cada año. Lo escribiré así que quizás impresiona más: 46 000 000. Del 1914 al 1918 tuvo lugar la Primera Guerra Mundial: en 4 años murieron 65 000 000 personas. De la guerra hay mucha crítica, y una vez terminada todo el mundo se queja de ella y reconoce que estaba mal. Sin embargo, proporcionalmente, por cada persona que murió en la guerra en nuestros días mueren 2,8 abortadas, se les niega el derecho a vivir, y el gobierno aun se sigue cuestionando si se debe o no dejar abortar por ciertas causas o hasta cierto momento.
“Derecho? No pero es que no tienen derecho, porque no son personas aún”
A no? no son personas? Y eso? Como es que dices que no son personas? La ciencia ya ha dejado bastante claro que no hay ningún cambio sustancial en ningún momento que demuestre que en un momento determinado no hay vida y al instante siguiente si la hay. Desde la fecundación eso es una persona y está en continuo desarrollo, y si te esperaras unos años, “eso”, seria capaz de discutir contigo si merecía vivir o no. Además, si tú estás aquí leyendo esto es porque alguien te amó y decidió que quería llevar la carga que tú supusiste a cuestas. Negarás tú eso a otro? Por si no te has dado cuenta no eres Dios.
“Dios no existe”
Calla y escucha, independientemente de que exista o no, el hombre a lo largo de la historia ha preocupado de defender la vida humana tanto como han podido: la suya y al de los demás, porque si el del lado podía matar a uno, te podía matar a ti también. Imagina por un momento que te encuentras en alguna de estas situaciones:
• Imagina que tu madre te dice que intentaron no tenerte pero que no hubo mas remedio y tuvieron que cargar contigo.
Incluso en ese caso tendrías que estar agradecido, porque sin quererte se han hecho cargo de ti.
• Imagina que aunque ahora no quieres tener el hijo mas adelante si quieres tenerlo, pero tu mujer no quiere y decide abortar. O simplemente se muere. O no puedes tener hijos por el abuso de métodos anticonceptivos. Sería un triunfo lo vivido hasta entonces?
Si disparas una arma que lleva el seguro puesto pero está estropeada y matas a alguien, serás juzgado por homicidio. Con esto pasa lo mismo chico, puede que no quisieras tenerlo pero al igual que en el caso anterior tienes que ser responsable y consecuente.
Mira, los animales son animales, hacen lo que el instinto les dice, y , evidentemente son consecuentes con sus actos porque no tienen opción, así que no es que sean consecuentes sino que simplemente siguen las leyes de la naturaleza. Si tu concepto de libertad es “hacer el animal” con alguien del sexo opuesto, hazlo hasta el final, porque abortando no solo no sigues la ley animal(no racional), sino que tampoco sigues la ley humana(racional). Actúas contra todo principio natural. Suponte por un momento que cuando los seres se reproducen, el resultado fuera inmediatamente un ser de la misma especie 100% desarrollado. Si no le quieres, le matarías?
El hecho de decir “abortar” ya es en si una pura mentida destinada a engañar y hacernos creer cosas que no son. Para que necesitamos otra palabra si ya tenemos “matar”? Solo aceptaría la palabra abortar si la definición de esta fuera matar a un nonato, y creo que así me sería mucho más fácil defender los derechos humanos de toda criatura, nata o no.
¿Qué es lo que ocurre cuando se nos muere un familiar a un amigo cercano? Se nos viene abajo el mundo. Peor aun cuando puede ser un familiar muy cercano.
¿Y el aborto? ¿Qué es? Quitar la vida de un niño. ¡Que tiene vida! ¡Una persona empieza a ser persona ya dentro del seno materno!
Cuando vemos que muere gente inocente, ya sea por un asesinato, por una guerra, por maltrato... Eso es lo peor que puede pasar. Es antinatural.
Luego, si Dios ha creado al hombre, es dueño de nuestra vida, ¿quiénes somos nosotros, los hombres, para quitarla? Nosotros no somos dueños de ella.
Abortar es quitar la vida de un niño que no puede expresar lo mucho que quiere a su madre.
Hace tiempo, recibí un correo electrónico de un amigo con una carta interesante. Sobre lo que diría un hijo a su madre antes del aborto:
"Escúchame mamá: Yo nunca hable contigo y quizás jamás lo hagamos, pero hoy he querido saludarte...Como estas?
Te he notado muy inquieta y se que has decidido separarte de mi, he llorado mucho, pues aunque soy muy pequeñito, tengo sentimientos inmensamente grandes.
Tu sabes...Me han dicho que la vida es muy bella, aunque vivas maldiciendo la tuya.
Antes que me dejes...Quería preguntarte algo:
Porque te avergüenzas de mí?
Porque te empeñas tanto en que tu y yo no separemos?...Entonces fui yo el motivo de tus lagrimas, de tu ira, y de que tu cara se sonroje frentes a tus "Amigos"?
Acaso no soy sangre de tu sangre, cuerpo de tu cuerpo, y alma de tu alma?
Pero aunque pronto mi corazoncito dejara de latir junto al tuyo, yo seguiré viviendo en tu recuerdo y en tu conciencia.
Me hubiera gustado llegar a ser tu hijo, tu amigo, tu compañero, aquel motivo de tus sueños o ese aire de tu vida, pero tu no quisiste.
Después de esto no tengo mucho que decirte, tan solo que...Ya me había encariñado contigo MAMA, pero es triste y ha llegado el momento, ahora solo deja que apoye mis labios en tus entrañas, para que después no puedan desprenderte de este beso y de este adiós...
Pues aunque no llegamos a ser nunca amigos, aunque nunca vi tu rostro, ni jamás lo veré, recuerda que yo siempre te seguiré llamando MAMA "
El tema de l'avortament sempre ha estat un contingut difícil de tractar en aquesta i moltes altres societats, tant en l'aspecte jurídic, és a dir, decidir si és o no legal davant la llei; com en el moral, decidir si és lícit o no cristianament. Per tractar de l'avortament hem de tenir una idea clara del que és realment, anar a l'arrel. Hem de descobrir una veritat clara, evident i irrefutable per a començar a tractar aquest tema.
Podem afirmar, fora de qualsevol context, que l'avortament consisteix a matar a un ésser humà innocent i, a més, és un assassinat conscient, doncs seria una un absurd declarar haver assassinat a algú i pretendre no haver estat el culpable, per tant, és un crim contra la vida humana i com a tal deu ser vist per la justícia i aquesta ha de condemnar-lo, en conseqüència, a través de la llei. Això ho tenim clar, no obstant, existeixen multiplicitat de casos en els quals no és tan senzill considerar aquests termes. Ara vegem els problemes que se'ns poden plantejar que acusin a aquesta realitat irrefutable.
Primer, hem de considerar fins que punt és un crim l'avortament. Moltes persones pensen que fins que l'ésser que s'està gestant en el cos de la mare no pren forma de fetus, no és un ésser humà i que, per tant, és lícit aniquilar-lo. I jo penso: Llavors, qui determina des de quan és lícit matar o no a aquest ésser no nascut? La mare, el govern, els polítics, la llei,...? Independentment que sigui en estat fetal, embrionari o molecular, aquest ésser deu estar protegit en tot moment, ja que des del principi allò és un ésser humà pel simple fet de que allò té, per naturalesa, el potencial per a ser un ésser humà, i aquest ésser humà serà únic i diferent respecte dels altres éssers humans. Per desgràcia, el nostre estat, malgrat condemnar alguns avortaments si no compleixen una sèrie de condicions, si que afavoreix mètodes com la píndola de l'endemà o anticonceptius d'emergència, fármacs fàcilment adquiribles en qualsevol farmàcia y que atempten contra la vida humana.
Però... Què passa quan la vida de la mare corre perill? Hem de considerar un delicte avortar si és per salvar la vida? En aquest cas, l'avortament es pot portar a terme per dos mètodes. Existeix un mètode anomenat avortament terapèutic, en el qual la mare acudeix a un abortista quan la seva vida está suposadament en perill, això confereix a aquest avortament la indulgència davant la llei actual, però no davant la moralitat, doncs en cap moment s'ha fet res per a intentar salvar també la vida al nen i, per això, jo ho crec condenable. En canvi existeix un altre tipus d'avortament, l'indirecte, en el qual es plantegen totes les possibilitats per a intentar extreure al nen del ventre matern i conservar-lo amb vida, abans que la mare pugui estar en perill; doncs si mor la mare, moririen ambdós. En alguns casos, la criatura no està prou desenvolupada i no aconsegueix subsistir fora del ventre matern amb la tecnologia mèdica actual. És una desgràcia, certament, però segons el meu criteri no es pot considerar un pecat, doncs la voluntat de salvar a ambdós, seguint aquest mètode, va estar sempre present.
Altre cas a considerar és l'avortament fruit de la violació, decididament és un dels assumptes més escabrosos de tractar; podríem caure en l'error de creure que el que dèiem al principi és un atac contra la sensibilitat de la dona que ha de sofrir l'horror que produïx una violació fecunda o que bé era un raonament mal plantejat. Però això no seria cert, el que hem exposat abans ha quedat ben clar que és cert i sobre aquesta base hem de concebre tota la resta, en rectitud. És cert que, en haver-hi tants i tan diferents casos de violació és difícil donar una resposta convincent per a tots ells, però crec que si hem de decidir entre la vida o la mort d'una persona, i a més considerant que aquesta persona és totalment pura i innocent, sempre hem d'apostar per la vida. Haver estat víctima d'una abominació, no és raó per a cometre accions igualment abominables, si després de l'embaràs som capaços d'arrencar-li la vida a aquesta criatura. Podríem considerar-nos millors que els propis violadors? Hi ha casos en els quals els psicòlegs recomanen avortar per ajudar a la víctima a superar el trauma de la violació, però jo crec que és totalment al contrari. No és bastant ja la dissort d'una dona que ha sigut violada, que hem d'inculcar-li a més el pes d'haver comès un assassinat per intentar d’arreglar-lo erròniament? A més, ajudar a que aquest fill surti endavant i ajudar-lo a convertir-se en un home de profit, és el major triomf que pot tenir una dona per a superar aquesta violació, és una victòria i la major satisfacció personal que pot tenir. Algunes mares refusen aquest mètode perquè estan convençudes que el fill seria un monstre igual que el seu pare i jo em pregunto: Per ventura aquest nen petit, rosat i rodanxó sembla un monstre? I perquè està sinó la formació i l'educació familiar? Un nen mai neix sent un monstre, es converteix, i per això, amb una educació afectiva i adequada aquest fill no té perquè convertir-se en no-res que no vulgui la mare. A més, aquest tipus de mares estan especialment capacitades per a educar als seus fills, doncs, havent conegut la maldat de les persones en les seves pròpies carns, estan més preparades i conscienciades per a ensenyar virtuts als seus fills i amb prudencia.
De qualsevol manera, el fet d'avortar és, per part meva, sempre repulsiu i mai aconsellable. Són incomptables els casos de traumes i depressions originats per l'avortament i totes les dones que ho pateixen ho recorden per sempre, quedant-los una petjada inesborrable. Moltes vegades, erròniament, es creu que l'avortament és la fi a molts problemes, però en realitat, tan sols és el principi de molts altres.
Publicar un comentario